Qüestions Civils
Aquestes sorgeixen de les relacions entre les persones i les controvèrsies que es generen quan fan negocis (lloguers, vendes, compres, herències, donacions, contractes de serveis, dipòsits bancaris, pòlisses de préstecs, hipoteques, etc.). Sempre, fins i tot tenint ja una sentència ferma, les parts poden posar-se d’acord i acabar amb el plet. En aquest àmbit més que les intencions el que compta és el que es va redactar en els documents que recullen els esmentats negocis. L’advocat és important en la redacció d’aquests documents, doncs cal que reflecteixin exactament l’objecte sobre el que es fa el negoci i que recullin detalladament què és el que les parts volen aconseguir d’aquest negoci, i com es regularà el supòsit que una de les parts no acompleixi allò a què es va obligar en l’esmentat negoci.
Si en la redacció no va intervenir l’advocat, quan sorgeix el problema, generalment per l’ incompliment d’una de les parts, cal interpretar què van voler, perquè ho van voler i per a què ho van voler. La confiança i l’explicació del detall segueixen sent elements transcendents, i gairebé sempre determinants. Aquestes qüestions es discuteixen als Jutjats de Primera Instància, i quan qualsevol de les parts no està conforme amb que resol el Jutjat pot acudir a les Sales Civils de les Audiències Provincials, i en alguns supòsits, generalment en funció de la quantia de la qüestió debatuda, es pot accedir al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat o al Tribunal Suprem, i en alguns pocs casos, també al Tribunal Constitucional.
En l’àmbit civil, els Jutges no investiguen per la seva pròpia iniciativa, sinó que son les parts les qui han d’aportar les proves o les qui han de demanar al Jutge que ho faci; i el que veu desestimades les seves pretensions resulta condemnat en costes, el que comporta haver de pagar les despeses que ha tingut el seu contrari en advocat, procurador, perits o en altres professionals que hagin intervingut en el procés.
A les qüestions civils, sense perjudici del que ja s’ha dit, existeixen dues sots divisions amb característiques pròpies:
S’especialitzen en separacions conjugals, divorcis, controvèrsies en la guarda dels fills, incapacitats, internaments involuntaris de persones amb patologies mentals; tot el que concerneix a l’àmbit familiar. En aquests procediments, malgrat ser civils, intervé el Ministeri Fiscal en defensa de la part mes dèbil: els nens i els incapaços. En aquest tipus de processos el que substancialment s’analitza és la idoneïtat de les persones per fer-se càrrec dels nens o dels incapaços.
S’ocupen de tot el fet relacionat amb la solvència de les persones físiques i jurídiques, i les controvèrsies en el si de les societats mercantils. El que abans s’anomenava suspensió de pagaments i fallida ara s’anomena concursos, que poden ser de liquidació (fallida) o de continuïtat (suspensió de pagaments). Es tracta de procedir ordenadament, mitjançant un administrador aliè (administrador concursal escollit pel Jutge), a efectuar els pagaments amb quitances i terminis, o al pagament dels creditors proporcionalment fins on arribin els fons aconseguits mitjançant la liquidació del patrimoni d’una empresa. Existeixen uns creditors amb privilegis generals, com és el cas de l’Agència Tributària o la Seguretat Social, privilegis especials, com en el cas dels bancs que tenen garantits els crèdits amb hipoteques o penyores, o els treballadors en una part dels seus salaris.
El gruix dels creditors, però, són ordinaris, i els vinculats a l’insolvent (socis, amics i familiars) són els qui cobren en darrer lloc en tant els seus crèdits són subordinats. Encara que la finalitat prioritària dels Jutjats del Mercantil és la solvència o la insolvència de les empreses individuals o societàries (S.L., S.A.), és possible el concurs d’un particular no empresari. En aquests processos el més important és discernir si la fallida és atribuïble a mals negocis, o a males arts de buidament intencionat de l’insolvent, i la prova se centra en l’anàlisi documental. Finalment es resol si el concurs ha estat fortuït o culpable; en el darrer cas els administradors hauran de respondre amb els seus propis béns.